«No sé què s’espera de mi.»
Això em va dir la M. fa unes setmanes, asseguda al meu davant. No parlava de cap crisi concreta. No havia perdut la feina, ni la parella. Parlava d’una sensació que li costava articular: la de trobar-se, als quaranta-dos anys, sense saber què hi fa, ella, dins de la seva pròpia vida.
NO ÉS UNA CRISI, ÉS UN OBRIR-CALAIX
Em vaig quedar en silenci una estona. Perquè, la veritat, és que em vaig identificar amb ella més del que m’agradaria admetre. L’autoconeixement té mala premsa. S’associa a matins de ioga, a diaris escrits amb cal·ligrafia elegant, a un somriure serè després de meditar vint minuts. I mira, no dic que això no ajudi. Però l’autoconeixement de veritat —el que et canvia, no el que et fa sentir bé temporalment— se sembla més a obrir un calaix vell que feia anys que no t’atrevies a tocar.
Dins hi tens de tot. Notes que vas apuntar i no vas llegir mai. Cintes embolicades amb nusos que ja no saps ni què subjectaven. Coses que vas guardar «per si de cas» i que fa dècades que no necessites. I pols. Molta pols.
EL MOMENT EN QUÈ DEIXES D’EVITAR-TE
A la consulta ho veig sovint. Persones que arriben dient que volen entendre’s millor, i que quan comencen a fer-ho de veritat, el primer que apareix no és pau. És incomoditat. De vegades és vergonya. De vegades és ràbia cap a un mateix per coses que vas fer fa quinze anys i que, pensaves, ja estaven superades.
Hi ha un moment —i aquest moment és diferent per a cadascú— en què deixes d’evitar-te. I això és el que ningú t’explica de l’autoconeixement: que la primera sensació no és d’alliberament. És de trobar-te amb algú que coneixes poc i que, de tant en tant, t’agradaria que no fos tu.
QUAN ENTRENDRE’T NO SERVEIX DE RES
Aquesta és la paradoxa més punyent del procés. Hi ha persones que s’entenen perfectament. Saben per què reaccionen com reaccionen. Coneixen els seus patrons, els seus orígens, les seves ferides. I tot i això, no canvien. Com ja he escrit abans, la coherència interna no es aconsegueix només amb entendre’s. Fa falta alguna cosa més.
La M. sabia perfectament per què sentia que «no sabia què l’esperava de si mateixa». Havia llegit molt. Havia fet teràpia anterior. Podia explicar el seu patró d’apego amb precisió clínica. I tot i així, estava paralitzada.
Per què?
Perquè entendre el calaix no és el mateix que buidar-lo. Pots saber què hi ha dins. Pots etiquetar-ho tot. Però si no t’atreveixes a treure’n les coses, a tocar-les, a decidir què et quedes i què ja no, l’enteniment es queda en una operació intel·lectual. I la intel·lectualització, per útil que sigui, no mou l’agulla emocional.
EL COS HO SAP ABANS QUE TU
I aquí és on el cos entra en joc. Un dels descobriments que més m’han marcat professionalment és que el cos registra coses que la teva consciència encara no ha processat. Pots haver «entès» el teu patró, la teva ferida, el teu mecanisme de defensa. Però si el cos encara s’accelera quan algú s’acosta massa, si les espatlles s’encresquen quan sona certa veu, si et quedes sense aire en situacions que no haurien de ser amenaçadores —el cos t’està dient que hi ha més feina per fer.
No és casual que moltes vegades, l’autoconeixement somàtic arribi quan la raó ja ha fet tot el que podia. La M. podia explicar el seu patró amb quatre conceptes clínics. Però va ser quan li vaig preguntar on sentia aquella sensació de «no saber què m’espera» que la cosa es va moure. Va posar la mà al pit. I allà, en aquell gest, hi havia alguna cosa que cap explicació havia aconseguit articular.
NO ES TRACTA D’ARRIBAR ABANS
Em sembla que la cultura actual ens ven l’autoconeixement com una destinació. Com si fos un lloc on arribar, un nivell on ascendir. I quan més temps portes al camí sense haver-hi arribat, més tens la sensació que ho estàs fent malament.
Però l’autoconeixement no és una destinació. És una manera de caminar.
No hi ha un moment en què «ja t’has conegut». No hi ha un grau de maduresa que et permeti tancar el calaix i dir «fet». Cada etapa de la vida t’exigeix obrir-ne un de nou. A vint anys obres el calaix de la identitat. A trenta, el de les decisions. A quaranta, com la M., el de les expectatives que no sabies que tenies. A cinquanta, el de la pèrdua. I així.
A vegades em pregunto si no m’estimo més no saber què hi ha en alguns dels meus calaixos. I després penso en la M., que va arribar parlant d’una sensació vaga i difusa —«no sé què m’espera de mi»— i que, al cap de setmanes d’obrir aquell calaix que no volia tocar, em va dir: «Em fa por. Però per primera vegada, sóc jo qui tria mirar.»
Aquesta és la diferència entre funcionar i viure. No és que no tinguis por. És que tens por i mires igualment.
Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691