La solitud de qui ho porta tot

Hi ha una solitud molt particular que no es veu des de fora. És la solitud de qui ho porta tot. No parlo de responsabilitats laborals ni de la llista de tasques domèstiques. Parlo d’aquella manera d’ocupar-se de tot el que viu al voltant: dels estats d’ànim dels altres, dels conflictes que cal preveure, de les decisions que ningú sembla voler prendre. És una solitud que es confon amb responsabilitat, i això la fa encara més difícil de tocar.

A la consulta, aquest patró apareix sovint. Persones que arriben esgotades, no perquè la vida els hagi estat especialment cruel, sinó perquè han viscut durant anys carregant un pes que no era només seu. Ho fan amb naturalitat, gairebé amb elegància. Sembla que ho portin bé. I de fet, molts d’ells dirien que no els passa res, que simplement són així, que algú ha de fer-se càrrec.

Quan cuidar es converteix en identitat

El problema no és cuidar dels altres. Això, en si mateix, forma part de la nostra humanitat. El problema apareix quan aquesta cura deixa de ser una elecció i es converteix en una identitat. Ja no decides cuidar: ets la persona que cuida. I des d’aquest lloc, demanar ajuda resulta gairebé impossible.

Doncs bé, això té un preu. I el preu no és només el cansament —que també—. El preu més gran és la invisibilitat. Quan sempre ets qui ho gestiona tot, els altres deixen de veure’t. Et converteixes en una funció. I el que és més paradoxal: tu mateix deixes de veure’t. Ja no saps què necessites perquè fa temps que no t’ho has preguntat.

Hi ha pacients que, quan els pregunto què necessiten, se’m queden mirant. No és que no ho sàpiguen. És que la pregunta els resulta estranya. Com si fos una pregunta en un idioma que fa molt que no practiquen. La pregunta “què necessites tu?” sona tan forastera que cal un moment per processar-la.

He vist això tantes vegades que ja no em sorprèn. Persones que han gestionat crisis familiars, canvis professionals, malalties de pares, adolescències difícils dels fills, tensions de parella. Tot amb una competència admirable. I tot amb un buit interior que creix silenciosament. Perquè al cap i a la fi, gestionar no és el mateix que viure. Resoldre no és el mateix que sentir-se.

La trampa de la competència

Hi ha una trampa molt curiosa en tot això. Com més competent ets portant-ho tot, menys permís et dones per no fer-ho. I alhora, els altres s’acostumen. Quan sempre ets qui truca al metge, qui organitza les vacances, qui recorda els aniversaris, qui mediatza els conflictes, qui absorbeix les tensions, els altres deixen de fer-ho. No per maldat. Per costum. Per inèrcia relacional.

Així, la teva competència et converteix en imprescindible i alhora en invisible. És una combinació cruel. Necessiten que siguis així, però ja no et veuen. Com un fonament que sosté una casa: ningú hi pensa, només hi pensa quan falla.

I llavors, quan arribes a la consulta i parlem, apareix una cosa que molts descriuen com una mena de perplexitat. “No entenc què em passa —diuen—. Tinc bona feina, tinc parella, tinc amics. Per què estic tan buit?” La resposta no és fàcil, perquè no hi ha una sola resposta. Però una de les coses que sovint emergeix és aquesta: has estat tan ocupat sostenint tot el que tens al voltant que has perdut el contacte amb la part teva que no serveix per a res.

Amb això vull dir: la part que no és funcional. La part que simplement és. Que no resol res. Que no gestiona res. Que només existeix i que, per existir, necessita espai, temps i silenci. I aquest espai ha estat ocupat per la responsabilitat durant anys.

La diferència entre responsabilitat i sobrecàrrega

És important distingir. La responsabilitat és sana. Forma part de la maduresa: fer-te càrrec dels teus actes, dels teus compromisos, de les persones que estimes. Això no és el problema.

El problema és quan la responsabilitat s’expandeix sense límit. Quan assumes com a teva tot allò que els altres no fan. Quan et sents culpable per coses que no depenen de tu. Quan no pots descansar perquè sempre hi ha alguna cosa que caldria gestionar.

Aquesta expansió no és generositat. De fet, la literatura clínica (American Psychological Association) descriu patrons de sobrecàrrega que comencen amb bona intenció i acaben en esgotament crònic. És una manera de controlar la incertesa. Si ho porto tot jo, res no fallarà. Si m’anticipo a tot, no hi haurà sorpreses. Però aquesta lògica et consumeix. No hi ha vida prou gran per portar-ho tot.

El procés terapèutic, en aquests casos, no consisteix a dir “no t’ocupis de res”. Això seria absurd i, a més, no funcionaria. Consisteix a anar identificant, amb calma, quines d’aquestes responsabilitats són realment teves i quines has anat recollint del terra perquè ningú més les recollia. I a partir d’aquí, aprendre a deixar-les. No totes. No de cop. Anar deixant, una a una, amb el dolor que això comporta. Perquè deixar de portar-ho tot també és una pèrdua: perds una identitat, un lloc, una manera de ser necessari.

El dol de deixar de ser necessari

I aquí hi ha un dol que pocs mencionen. Quan comences a deixar anar responsabilitats que no et pertanyen, els altres es queixen. “Estàs diferent.” “Ja no ets el mateix.” “Abans sempre t’ocupaves tu.” Aquestes reaccions formen part del procés. Canviar el patró altera l’ecosistema relacional, i l’ecosistema reacciona.

A vegades, en teràpia, les persones que treballen això descriuen una mena de buidor estranya. Com si, en deixar de portar-ho tot, hi hagués un espai que no saben què fer-ne. Un espai que abans estava completament ocupat per la funció. I ara està buit. I aquest buit fa por. Però també, si t’hi quedes una estona, comença a aparèixer alguna cosa que feia molt de temps que no senties: tu mateix.

No és un procés ràpid. No és un procés còmode. Però és un procés que val la pena fer, perquè portar-ho tot et manté viu per als altres i mort per a tu. I al final, allò que sostens necessita que estiguis viu, no només que estiguis disponible.

Si aquest article ressona amb allò que vius, pots contactar per iniciar un procés terapèutic o escriure’m per WhatsApp a través de espaiemocions.es. També pots contactar directament per WhatsApp si prefereixes escriure’m.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691