Això podria canviar per sempre com entenem la salut mental

Aceptar cookies de Marketing y cargar este contenido

Per començar, la salut mental està vivint un dels moments de més moviment de les últimes dècades. A més, hi ha persones que expliquen a un xatbot dubtes que encara no han dit ni al terapeuta ni a l’amic més proper. Alhora, sobre la salut mental també es fa recerca amb substàncies que fa pocs anys consideràvem drogues, amb resultats que ningú no hauria d’anomenar miracles. Al mateix temps, el vocabulari psicològic ha sortit del gabinet, i s’ha escampat per les xarxes. Igualment, el trobem als titulars i a les converses de mitja tarda.

Alhora, en aquest article expandeixo el vídeo per entendre el quadre complet: què és realment nou en aquest canvi de la salut mental, què ja existia i ara té aparador, on mantinc la mirada crítica i cap a on, per tant, crec que apunta la psicoteràpia. En resum, és una retrospectiva per descobrir quins canvis val la pena acompanyar i quines promeses demanen calma.

Un vocabulari psicològic que ha sortit del gabinet

De fet, el primer canvi no és tècnic sinó cultural. La psique i la salut mental no són un tema tabú. És clar, dir que vas al psicòleg no espanta: molta gent se’n sent orgullosa, i això és una victòria col·lectiva. Posar-hi paraules a allò que abans es vivia en silenci ha permès demanar ajuda molt més d’hora.

Ara bé, aquest mateix vocabulari té un risc: la sobresimplificació. TDAH, trauma, apege, neurodivergència o narcisisme es fan servir amb una lleugeresa excessiva, com si la categoria ja expliqués la història sencera. Per exemple: “la meva parella és evitativa”. D’acord. Ara bé, què entens exactament per evitativa? Quan passa? Què hi havia abans? I com reacciones tu? Sense aquestes preguntes, en conseqüència, l’etiqueta sentencia la persona: ho és, ho era i ho serà sempre.

A més, als psicòlegs tampoc ens salva. Ens podem enamorar de les nostres explicacions. Per exemple, si t’has format en trauma, tot és trauma. Si el teu model és l’apege, tot es llegeix des de l’apege. Finalment, si acabes de fer un curs intensiu de cap de setmana, és millor esperar uns dies abans d’estrenar-ho amb tots els casos. Conèixer un model obre finestres; enamorar-se’n, sovint en tanca.

El diagnòstic vol tenir en compte la vida sencera

De fet, el model clàssic —identificar símptomes, agrupar-los en diagnòstics, aplicar el tractament associat— ha estat molt útil. A més, permet compartir informació, investigar i orientar intervencions. Sobretot, posa nom a allò que et passa, i tenir nom ja dona alleujament.

Ara bé, pensem en dues persones que expliquen exactament el mateix: esgotades, sense interès per allò que abans les motivava, amb el llit com a últim refugi. Per exemple, una acaba de perdre una persona estimada i té el dol a sobre. L’altra duu anys sostenint un treball on no se sent realitzada, una relació en què se sent sola i una manca de sentit que s’acumula. El mateix símptoma, vides diferents. Per tant, enfocaments diferents.

La proposta de revisió del manual als Estats Units, doncs, va en aquesta direcció: incorporar el funcionament quotidià, la qualitat de vida i dimensions que travessen varis trastorns, i fins i tot biomarcadors quan n’hi hagi. És encara una proposta, i cal veure com acaba. Tot i això, ja val la pena el debat. De fet, qui ha treballat en addiccions ho veu, finalment, cada dia, perquè la quantitat d’alcohol no explica res sola. El que marca la diferència és si interfereix en la vida diària. Per tant, la biografia, els vincles i el barri on vius expliquen sovint tan bé com la biologia. El codi postal, de vegades, millor que el codi genètic, explica el que li està passant a una persona.

Models que ja existien i ara tenen aparador

En el camp de la salut mental guanyen visibilitat models menys patologitzadors: mindfulness, EMDR, teràpia d’acceptació i compromís, Internal Family Systems, models de relació amb el cos com el somatic experiencing. De fet, cap d’aquests enfocaments no va néixer ahir. Molts ja portaven dècades; el que és nou és la vitrina.

De fet, alguns tenen recerca sòlida. Primer, l’EMDR ha mostrat utilitat clara per al trauma. I en el cas de l’IFS, que treballa amb les parts de la persona, un assaig aleatoritzat amb participants amb depressió va trobar millores significatives respecte del grup control (Haddock et al., 2017). Dit d’una altra manera, el model té dades pròpies. Per tant, el que és nou és la popularitat, més que no la idea de fons.

Ara bé, en aquesta popularització també hi ha exageració. A més, em fa desconfiança el protocol de tres passos que promet resultats per a tothom. La complexitat humana no entra en cap menú fix. També em fa desconfiança l’entusiasme de les xarxes, que anuncia descobriments cada sis mesos. Abans d’anunciar el descobriment del segle, doncs, toca fer memòria: conèixer d’on beu cada eina i què aporta.

Psicodèlics assistits: interès i dubtes a parts iguals

Els psicodèlics obren un escenari completament diferent, i aquí hi tinc la curiositat viva. Un assaig de fase 3 en gran escala va trobar que la teràpia assistida amb MDMA reduïa els símptomes del trastorn d’estrès posttraumàtic sever en condicions controlades (Mitchell et al., 2021). Per tant, la mostra fou àmplia i el disseny, estrictament controlat. I un altre assaig aleatoritzat amb psilocibina en una única dosi va mostrar millores mantingudes en trastorn depressiu resistent (Goodwin et al., 2022). No són coses menudes: per tant, és recerca publicada en revistes de referència.

Ara bé, en canvi, la força d’aquests resultats és precisament el que la popularitat s’acostuma a saltar: participants seleccionats, dosi controlada, seguiment i, sobretot, acompanyament. “Assistit” no és decoratiu: implica treballar amb el que emergeix. El rigor és el mateix que demanaríem a qualsevol fàrmac: població concreta, problema concret, riscos concrets. Quan el missatge que arriba és “aquesta substància t’obre la ment i et cura”, s’ha perdut tot allò important pel camí.

Una precaució més personal, dins de l’àmbit professional: m’amoïna la facilitat amb què una experiència que m’ha seduït deixa de ser qüestionada. De fet, he vist colegues que s’han enamorat de l’astrologia, del tarot o d’explicacions rituals. Jo no puc jutjar el que una experiència va significar per a ningú. Ara bé, el salt entre “això em va transformar a mi” i “això em permet tractar altres persones” demana serietat, arguments i proves. La convicció personal no basta.

La meva posició, doncs, és tèbia: mantinc l’interès viu, però no cap adhesió entusiasta. En conseqüència, vigilarem com es desplega aquest camp.

Per què parlem de la nostra salut mental amb un xatbot

Tornem a l’inici: gent que explica a una màquina el que no ha dit a cap persona. Em sembla un fenomen molt informatiu, si ens preguntem què hi ha al darrere. La conversa atén quatre necessitats reals: disponibilitat immediata, ajuda per posar ordre al batiburrillo, sensació de no ser judicat i un preu molt petit. Ara bé, la pregunta incòmoda no és per què la fan servir. És qui no estava cobrint les necessitats de la seva salut mental.

De fet, hi haurà evolució. Els estudis sobre casos sensibles es van fer amb models que ja són vells, i els actuals redirigeixen cada vegada més cap als professionals. Amb tot, els interrogants ètics i de responsabilitat segueixen oberts, i la investigació difícilment podrà seguir el ritme dels models.

A més, hi ha una altra cara digital que mereix nom propi. Cercar el símptoma a internet, amb ansietat, tendeix a augmentar la preocupació en lloc de reduir-la: és la cibercondria (McMullan et al., 2019), i una revisió sistemàtica recent n’analitza els mecanismes (Schenkel et al., 2021). L’autodiagnòstic, doncs, pot ser un punt de partida per anar a consulta, però és un mal lloc per aturar-se.

Així, encara que el xatbot sigui útil per explorar, ordenar i preparar la consulta, hi ha alguna cosa que no podrà donar. Quan l’esforç és explicar el que és més difícil de dir, el que regula no és la resposta: és, en definitiva, la presència d’una altra persona. La nostra gran preocupació, a més, no és tant la conversa amb la màquina com els canvis socials que vindran: maneres de relacionar-nos, feines, soledat, deshumanització. Allà hi veig el risc psicològic gros.

Cap a on va la salut mental: el pèndul de la psicoteràpia

Estem vivint un canvi important, però cap a on? Jo m’ho imagino com un pèndul. En un costat hi va el psicoanàlisi: grans teories que pretenien explicar-ho tot, amb molt de valor i poca comprovació. Després el pèndul fou cap a l’altre extrem: classificar, mesurar símptomes, comprovar tractaments. Va ser un esforç necessari —sense evidència, qualsevol explicació fascinant sembla vàlida— però va deixar les persones reduïdes a diagnòstics.

El moviment interessant, ara, és el del mig: entendre com es relacionen la biologia, la història personal, els vincles i les condicions de vida. És, per tant, una direcció humanista i interaccionista, i la proposta del DSM apunta igual: per diagnosticar bé, calen persones que miren el context, no només el símptoma.

Les dues varetes màgiques: el ritu i la pastilla

Amb tot, tinc dubtes de si el pèndul no vagi cap a un altre costat. Hi ha dues temptacions bessones. Una és el ritual: l’experiència reveladora que, perquè va transformar-te a tu, ja seria terapèutica. L’altra és la descodificació del cervell: la substància, el mecanisme o la tecnologia que ho resoldrà tot. És a dir, són dues cares de la mateixa moneda: la varita màgica de l’experiència commoguda i la pastilla miraculosa. Totes dues redueixen la pregunta sobre el que li passa a cada persona concreta.

Jo vull recerca en el cervell, els psicodèlics i la intel·ligència artificial en salut mental. Vull tractaments millors i instruments nous. Amb tot, el canvi de paradigma només tindrà sentit si ens permet sostenir una comprensió àmplia i complexa sense que torni a valer qualsevol cosa. Ara bé, quan coneixem més del cervell, mirem millor la persona o deixem de mirar-la? Canviar les eines sense canviar la manera de comprendre el sofriment, al capdavall, manté el paradigma: només canvia el mobiliari.

Una pregunta per tancar

No cal esperar que el paradigma nou sigui perfecte per treure’n profit: pots revisar tu mateix les etiquetes que fas servir, contrastar el que llegeixes i, amb cada gran novetat, demanar-te a qui serveix. També amb quines condicions. Ara bé, quan la pregunta sigui sobre tu, no cal començar per la tecnologia més avançada: una conversa honesta amb un professional ja és el començament més sòlid que hi ha.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691

Preguntes freqüents

La salut mental està canviant de debò o és una moda més?

Canvia, però no de manera uniforme. De fet, canvien a la vegada tres coses: el vocabulari, el diagnòstic i, finalment, les eines. Ara bé, el que no ha canviat és el repte de fons: comprendre a cada persona i evitar la sobresimplificació.

Els psicodèlics són el futur de la teràpia?

Són, de fet, una via de recerca activa i seriosa, amb resultats notables en assaigs de fase alta per a PTSD sever i depressió resistent. Ara bé, els resultats venen de condicions estrictes: selecció de participants, dosi controlada i acompanyament terapèutic. El futur, doncs, dependrà del rigor, del marc legal i de com arribi el missatge al públic de la salut mental.

La IA pot substituir la psicoteràpia?

Pot atendre, en primer lloc, necessitats reals: disponibilitat, ordre, absència de judici, preu. Ara bé, la psicoteràpia treballa amb el vincle humà, i és justament el vincle allò que una màquina no pot donar. Més que substituir-la, de moment, pot ser un primer pas per a gent que encara no s’atreveix.

Internal Family Systems i els models de parts: moda o evidència?

L’IFS no és una moda recent: treballa amb les parts de la persona i té estudis controlats, com l’assaig aleatoritzat amb depressió publicat el 2017. Com amb tots els models, la pregunta útil no és si és el millor, sinó quan encaixa amb qui tens davant.

Fonts

• Mitchell, J.M. et al. (2021). MDMA-assisted therapy for severe PTSD: a randomised, double-blind, placebo-controlled phase 3 study. Nature Medicine, 27, 1025-1033. PMID 33972795.
• Goodwin, G.M. et al. (2022). Single-dose psilocybin for major depressive disorder: short-term efficacy and safety in a phase 2 trial. New England Journal of Medicine, 387, 1637-1648. PMID 36322843.
• Haddock, S.A. et al. (2017). Therapist theoretical orientation and client preference? An internal family systems randomised trial for depression. Journal of Marital and Family Therapy, 43, 131-144. PMID 27500908.
• McMullan, E., Hegarty, P., O’Hagan, A. i Hyland, P. (2019). Anxiety and depression in a sample of British college students and the role of cyberchondria. Journal of Affective Disorders, 245, 270-278. PMID 30419526.
• Schenkel, L., Raimo, S., De Petrillo, V. i Esposito, M. (2021). A systematic review of literature on the conceptualisation of cyberchondria. Journal of Medical Internet Research, 23, e27835. PMID 34792473.
• Planadecursach. Esto podría cambiar para siempre cómo entendemos la salud mental. Vídeo YouTube.

Articles relacionats

• El síndrome de l’impostor
• La vergonya: l’emoció que no vol ser vista
• Arribar tard a la pròpia vida
• ¿Tot el que t’ha fet mal s’ha de treballar en teràpia?

Si t’has reconegut en aquest article: a Espai Emocions, centre de psicologia d’adults i parelles a Barcelona, treballem amb una mirada humanista que integra allò que aporta cada eina sense perdre mai de vista la persona concreta. Pots escriure’ns per la web d’Espai Emocions o directament per WhatsApp. La primera visita és un bon lloc per posar ordre a la pregunta que et preocupes.