El balanç és la forma més senzilla d’entendre els processos terapèutics en psicologia
Si et dediques professionalment a la psicoteràpia o si en algun moment has realitzat un procés terapèutic personal, segur que veuràs reflectit aquest concepte d’equilibri en el que has viscut.
Hi ha moltes maneres d’entendre els processos terapèutics de canvi i el comportament humà. Segons el cas particular i el model de referència del terapeuta trobarem: les que parteixen de les emocions i la restauració de l’aferrament (apego), els processos que se centren en els dols/pèrdues/traumes, aquells on el pilar principal és el treball en vers la motivació, les que es focalitzen en l’entrenament de l’atenció, etc.
Segurament aquests corrents de fer psicoteràpia comparteixen diversos factors en comú, però n’hi ha un que es pot relacionar amb totes elles: l’equilibri, i l’exemplificaré a través dels models terapèutics que utilitzo i conec més:
El mindfulness és l’equilibri en el temps.
Les persones que viuen en el passat, constantment divaguen entre records d’un moment que ja no existeix. Tot i que això ens pot servir per recuperar aprenentatges, no caure en els mateixos errors i reafirmar la nostra identitat; un excés de passat sovint porta a desenvolupar trets depressius i melancòlics.
Per contra, un excés de futur pot resultar altament estressant i preocupant encara que ens ajudi a anticipar els diferents resultats de les nostres decisions. Viure massa en el futur generarà fàcilment trets ansiosos.
Efectivament, l’equilibri entre ambdós elements implica centrar l’atenció en el present i fer-nos conscients dels nostres estats mentals. I aquest és el tipus de balanç que ensenyen les teràpies centrades en mindfulness.
La maduresa és l’equilibri entre el pare i el fill (generacional)
En l’anàlisi transaccional parlem del “pare” com les normes, la responsabilitat i les obligacions. Tot i ser necessàries, si ens excedim podem perdre de vista les nostres pròpies necessitats.
Per contra el “fill” és la diversió, la impulsivitat i l’eufòria. Cal deixar-se anar, però quedar-se en aquest estat ens porta a convertirnos en petits Peter-Pans.
El terme mig entre els principis del deure i el plaer són el que busquem trobar a través d’aquest tipus de teràpies.
El benestar és l’equilibri adaptatiu
El propi concepte de psicopatologia ha estat construït al voltant de l’equilibri. El que és normal i sa segons els manuals diagnòstics, és allò que es troba estadísticament en el terme mig.
Per mi la patologia no és allò que resulta anormal, si no allò que no és adaptatiu. Per tant, buscar una manera d’encaixar aquelles emocions que sentim i el que ens passa dins l’entorn on vivim, és la definició absoluta d’equilibri i en conseqüència de benestar.
Per tant podriem dir que en psicoteràpia tot és equilibri o tal com deia l’alquimista Parcels allà al s.XVI:
La quantitat crea el verí
Escrit per: Esteve Planadecursach Psicòleg col. núm. 21.691