Addicció a la feina: treballar molt no és estimar-se

Hi ha una confusió molt estesa entre treballar molt i tenir una addicció a la feina, i no és pas el mateix. Es poden fer setanta hores setmanals per necessitat, per vocació o per una etapa concreta de la vida, i no passar res. I es poden fer quaranta i viure-les com una presó. La diferència no és mai la quantitat: és el que passa a dins quan pares.

A la consulta ho veig sovint, i gairebé mai ve sol. Ve disfressat d’excel·lència professional, de responsabilitat, d’aquell «algú ho ha de tirar endavant». La persona que seu davant meu rarament diu «crec que tinc un problema amb la feina». Diu que no dorm bé, que la parella està cansada, que els fills ja no li expliquen gaire res. La feina, en canvi, li funciona. Sempre ha funcionat. Vet-ho aquí el parany: allò que et dona prestigi per fora et va buidant per dins.

Treballar molt no és addicció a la feina

Convé començar per aquí, perquè hi ha molta gent responsable que llegeix aquestes coses i es pregunta si li passa. No es tracta de patologitzar l’esforç. Hi ha temporades de la vida professional que demanen tot el que tens i més, i això no converteix ningú en res. Seria hipòcrita dir-ho des d’una cultura com la nostra, on la primera pregunta que et fan quan et presenten algú és «i tu a què et dediques?».

L’addicció a la feina es reconeix per una altra via: pel que passa quan no treballes. El cap de setmana llarg que inquieta. Les vacances que s’escurcen «perquè hi ha un projecte». El mòbil que es mira abans de llevar-se, després de sopar i a mitja nit si cal. Doncs bé, no és qüestió d’hores: és qüestió de què fas amb el temps que et sobra. Perquè el temps buit, per a qui funciona així, no és descans. És amenaça.

Com és per dins aquesta manera de funcionar

Qui viu així no busca l’èxit, tot i que sovint l’aconsegueix. Busca una regulació. Treballar li ordena el dia, li omple el cap i li dona una mesura clara de propi valor: tasques acabades, correus respostos, objectius complerts. Quan aquesta estructura falta, apareix una sensació difusa de no saber qui ets ni què fer amb tu mateix. I això és molt més incòmode que qualsevol jornada de dotze hores.

Recordo un home que va passar un cap de setmana a la Cerdanya amb la família i es va passar el dissabte sencer responent correus des del porxo, amb les muntanyes al davant. Quan m’ho explicava no parlava amb orgull ni amb vergonya: parlava amb desconcert. «No sé què hi faig, aquí, si no treballo», em va dir. Aquesta frase, escoltada amb temps, explica molt més que qualsevol qüestionari.

En aquest sentit, la feina opera com qualsevol altra conducta addictiva: no és el que fas, és el que evites sentir fent-ho. És la mateixa lògica que descrivia a l’article sobre com l’addicció no tracta del que prens sinó del que no vols sentir, i s’aplica exactament igual al portàtil de les onze de la nit que a qualsevol altra substància o conducta.

Què hi ha sota l’activitat constant?

Gairebé sempre, una pregunta antiga: valc alguna cosa si no produeixo? Moltes persones que avui tenen quaranta o cinquanta anys van créixer en entorns on l’aprovació arribava per resultats, on l’error es pagava car o on mostrar-se fràgil no era una opció. Fer i fer i fer era una resposta legítima a aquell moment. El problema és que la resposta s’ha quedat instal·lada molt després que el context hagi desaparegut.

Hi ha també el component identitari, que no és menor. Quan la feina ja no és només el que fas sinó l’única cosa que ets, parar equival a existir una mica menys. Per això la inèrcia professional i la pèrdua d’identitat caminen sovint juntes: costa parar no perquè hi hagi feina, sinó perquè fora de l’oficina no hi espera un «jo» prou clar. La qüestió de fons no és quant es treballa sinó com queda la persona que treballa; és la mateixa perspectiva que sosté el treball de l’Associació Americana de Psicologia sobre feina i benestar.

El preu que es paga en silenci

El cos acaba passant factura: son trencada, tensió al clatell i a l’esquena, un cansament que no és físic i que cap cap de setmana arregla. Però el preu més alt no el paga qui treballa: el paguen les persones que l’envolten. La parella que fa temps que no té cap conversa que no sigui logística. Els fills que aprenen que l’afecte es mostra amb eficiència. Els amics que deixen de convidar perquè ja saben quina serà la resposta.

I hi ha un detall decisiu: aquest patró està socialment recompensat, perquè al cap i a la fi ningú et retreu una addicció a la feina. Et fan un homenatge quan et jubiles. Et donen un premi professional. Costi el que costi reconèixer-ho, no hi haurà cap senyal extern que et digui que alguna cosa no va: has de ser tu qui ho vegi des de dins. Que diguin el que vulguin.

Es pot canviar la relació amb la feina?

Sí, i no començant per «desconnectar». Acompanyar una addicció a la feina passant per l’estrès de la desconnexió és com demanar a algú que pari de respirar. Passa per entendre què regula la feina: quin buit omple, quina emoció evita, quina part de la història personal hi ha a sota. Quan això es fa visible, l’activitat deixa de ser automàtica i comença a ser una tria. Potser no triaràs el mateix, però seràs tu qui triï.

A vegades aquesta feina es fa en un espai terapèutic individual, com el que s’ofereix al tractament de les addiccions i conductes compulsives. A vegades, quan la feina ha ocupat el lloc del vincle, cal també una mirada de parella. En tots dos casos el procés no consisteix a treballar menys per decret, sinó a recuperar la vida que la feina hi va anar ocupant de mica en mica.

Si aquest article ressona amb allò que vius —o amb el que veus en algú que estimes—, es pot començar per aquí. Pots demanar una primera visita a espaiemocions.es o escriure’m directament per WhatsApp, sense compromís i sense discursos.

Escrit per: Esteve Planadecursach. Psicòleg col. núm. 21.691